Saltar al contingut principal
Una motxilla plena de pedres abandonada al peu d'un sender de muntanya — metàfora de l'esforç innecessari que carreguen els infants amb altes capacitats

El pes del buit

Una paràbola · Adults

Per A. M. · · 3 min de lectura

Imagineu-vos un nen al peu d'una gran muntanya. Té unes cames fortíssimes i una il·lusió immensa per arribar al cim i poder gaudir de les magnífiques vistes.

Però abans, li imposem una curiosa norma: per cada metre de camí que recorri, haurà de recollir una pedra i posar-se-la a la motxilla.

  • Resol un problema que ja domina? Clonc. Una pedra a la motxilla.
  • Escolta per enèsima vegada una explicació que ja coneix? Clonc. Una altra pedra.
  • Repeteix un exercici que ja sap fer amb els ulls tancats? Clonc. Una pedra més.

El nen continua pujant, perquè és obedient i té força. Però la motxilla es va fent cada cop més pesada.

Quan per fi s'acosta al cim —allà on tant desitjava arribar—... cau a terra, completament esgotat.

Nosaltres el mirem i ens preguntem: Què li ha passat? Si és fort i capaç d'arribar-hi de sobres! Per què es rendeix ara que ho té a tocar?

No ha caigut per la duresa del camí, ni per manca de voluntat.

Ha caigut perquè el pes que duia no l'ha deixat avançar.

Ha gastat tota la seva energia carregant pedres, esclau d'un esforç innecessari, i no li ha quedat ni un bri de força per arribar al cim.

Què ens ensenya?

Quan un alumne amb altes capacitats demostra que ja domina un contingut, obligar-lo a repetir-lo no és reforç — és sobrecàrrega cognitiva sense benefici. Aquesta repetició sistemàtica genera desmotivació, fatiga i, sovint, problemes de conducta que es confonen amb manca d'interès.

La compactació curricular (Renzulli, 1977) és l'eina que ho aborda: avaluar prèviament què sap l'alumne, eliminar la repetició del que ja domina i substituir-ho per activitats d'ampliació o aprofundiment. No és un privilegi — és una mesura ordinària d'atenció a la diversitat recollida a la normativa educativa.

Per continuar-hi pensant

El conte s'acaba aquí. Les preguntes, no.

  1. 01 Si el nen llença les pedres, és desobedient. Si les carrega totes, s'enfonsa. Li estàvem oferint alguna opció real?
  2. 02 Diem que «tractem tothom igual». Però si un nen necessita ulleres i no li'n donem perquè els altres no en porten — això és igualtat?
  3. 03 Quan un nen amb altes capacitats deixa d'implicar-se, solem dir que «no s'esforça». Ens hem preguntat mai en què l'hem fet esforçar-se — i si realment ho necessitava?
  4. 04 Què passaria si, en lloc d'afegir pedres a la motxilla, hi poséssim eines per explorar més enllà del cim?

Comparteix aquest conte